Sense voler presumir de valentia, puc afirmar que, en absolut, no vaig sentir por davant la visió d'aquella terrorífica imatge pintada a la paret d'una casa abandonada. Tanmateix, sí és cert que vaig observar la meua ombra en posició de total espant.
he, he, he... No és que menteixi no... només que s'autoenganya, com passa tant sovint.
ResponEliminaL'ombra com a delatora...? ;)
EliminaVicent
L'ombra de vegades va per lliure... Boníssim!
ResponEliminaSembla haver passat això en aquesta ocasió... Gràcies pel comentari, Sílvia.
EliminaVicent
No, es clar, espantar-me jo? I ara! això mai!
ResponEliminaSobretot en el gènere masculí, no és infreqüent negar el sentiment de por...
EliminaVicent
Molt bo el detall de l`hombra,Alfredo.Sembla fet d'un guió de pelicula......bona tirada!
ResponEliminaGràcies, Jordi, pel teu comentari. Realment, amb l'ombra, tenim una imatge ben suggerent.
EliminaVicent
Aquí, el més sensible i valent deu ser l'ombra. Un cop més, la realitat té moltes cares.
ResponEliminaCom a mínim, més sensible sí que sembla...
EliminaVicent
...........es que l'ombra estava al terreny perillós..... a la pared !! heheheh...Molt bona !!
ResponEliminaEixa podria ser la clau! :p
EliminaVicent
La ment i la seva ambigüitat...
ResponEliminaNo serem presoners de nosaltres mateix?
Molt bona entrada amics...
Abraçades!
Un autoengany inconscient? És una possibilitat!
EliminaGràcies, Remei. M'alegre que seguisques publicant, per cert.
Una abraçada
Vicent