No sé si sóc l'únic monjo de clausura que ha vist l'home que vola des del claustre del monestir. Em caracteritze per ser un bon observador. De tant en tant, passa a gran velocitat pel cel, i em fa l'efecte que duu un vestit de colors. Quan això ocorre, tinc ganes de parlar-ho amb l'abat, veure si em pot desxifrar aquest misteri. Però mai no el trobe en eixos moments. I, després, preferisc no dir-li res. No vull que pense que sóc boig.
Sense una explicació aparent, la resolució de la ciutat va disminuir de manera considerable. Totes les coses —també les persones— es percebien borroses, pixelades, però, per altra banda, els moviments del dia a dia van guanyar fluïdesa. Després d'un temps, a excepció dels forasters, ningú no recordava l'estat anterior a la transformació.
Estava segur que hui, per primera vegada, derrotaria el seu contrincant en la partida de billar. Això va pensar, almenys, en la tirada inicial, abans d'adoptar el rol del rival.
Els veïns de la casa abandonada s'havien acostumat als fenòmens polstergeist d'aquesta. Els sorolls de mobles que s'estavellaven contra les parets, les tremolors de l'estructura... Tot passava desapercebut entre les rutines del dia a dia. Llevat d'ocasions comptades, la gent ja no era conscient d'aquella presència espectral. Com ocorre amb els trens de fons.
Quan van eixir del búnquer, es van trobar amb les víctimes del bombardeig esperant-los. Eren aglomerades i tenien la roba esgarrada. A alguns els faltava un braç, d'altres tenien sols una cama... Fins i tot, n'hi havia cossos sense cap. Com una massa compacta, s'hi apropaven amb lentitud, amb determinació. I ells retrocedien. Inútilment.
