Mai no vaig pensar que aniria a Islàndia. La meua dona va insistir en que hi viatjàrem. Havia transcorregut ja un any des d'allò. Durant el trajecte, vam romandre en silenci. Ella tenia un quadern del nostre fill, amb tots els llocs que havia visitat, també el punt fatídic. La bellesa del paisatge va intensificar la tristesa.
Després d'acompanyar els néts a l'escola, Peter va estar passejant per la ciutat. Es va aturar davant un gratacel i va alçar la mirada amunt. Durant uns instants, va pensar en tractar d'enfilar-s'hi, però, de seguida, ho va desestimar.
Es va perdre en el bosc nevat. Li resultà més fàcil del que pensava.
Em vaig encreuar amb un altre cotxe. Jo eixia de la ciutat i ell hi entrava. Ja era tard per advertir-lo.
Era veritat que les abelles morien en picar un ésser humà? Després de pegar-hi voltes, l'himenòpter va decidir dur a terme una acció alternativa: carregaria bona cosa de pol·len i s'aproparia a algunes persones. No era el mateix, però, amb sort, provocaria alguna reacció al·lèrgica.
