Reflexions d'una mèdium

Des que les càmeres i els mòbils van incorporar la funció espectral, el món dels esperits s'ha banalitzat fins a límits lamentables. Com que qualsevol, hui, pot fotografiar fantasmes, aquests han acabat perdent gran part de la seua capacitat d'inquietar ningú. Del nostre negoci, millor no parlar-ne

L'escenari de l'ocàs

Ho recorde perfectament. Fou durant un passeig pel Camí de la Cova Roja. Vaig fer que t'aturares per tal de besar-te, d'una manera antinatural, intentant viure la il·lusió de remuntar una relació que -inevitablement- s'acabava. Tinc gravats a la memòria el contacte insípid dels nostres llavis i la casa en runes de fons.

Ambivalència

Quan passejava pel carrer Sant Josep, sentia estranyesa de foraster alhora que nostàlgia de la seua vida anterior.

Un joc

Era un joc senzill, no competitiu. Els ocells volaven en fila índia i havien d'imitar tot allò que fera el qui anava al davant.

Al finalitzar, van comprovar amb indiferència que la majoria d'ells havia sobreviscut.

El nostre amagatall

Teníem vora nou anys i jugàvem tots els amics a amagar-nos pel camí de Sant Miquel. Tu i jo ens trobàvem sempre al final d'aquelles escales que ningú més no s'atrevia a baixar, en el nostre racó secret. Parlaven de bruixes, de fantasmes, d'encanteris estranys...

Ha passat molt de temps i els xiquets segueixen jugant en la mateixa zona. Nosaltres els observem des del nostre amagatall i, de tant en tant, ens divertim espantant algun incaut.

De reüll

Després de la separació definitiva, va observar de reüll com ella se n'anava caminant lentament per sota dels arcs.

Rellotge

L'autèntic rellotge del campanar s'hi trobava a dins. Les diverses esquerdes interiors reflectien el pas del temps.