Mai no vas saber que, de les nostres cites dominicals al pub, el que realment apreciava era l'estona prèvia a la teua arribada: gaudir de la companyia d'aquells tamborets deliciosos. Contemplava el seu disseny sofisticat i em delectava passant la mà lentament pels laterals ondats metàl·lics i el seient de suau vellut. En ocasions, assegurant-me que ningú no em mirava, els feia girar a una velocitat moderada.
Quan entraves per la porta, m'envaïa una sensació d'enuig que dissimulava amb eficàcia. Després, durant les nostres converses, sovint em costava prestar-te l'atenció deguda, atès que la meua ment s'omplia de la visió i el tacte d'aquells tamborets. Si ens quedàvem prenent alguna cosa a la barra, en compte de seure a una taula, la falta de concentració era quasi total.
Ara puc respondre a la pregunta que, tantes vegades, gitats al teu llit, em solies fer: "En què penses?". També ara podràs entendre per què, el dia que el pub va tancar, vaig decidir deixar-te.
