Mai no vas saber que, de les nostres cites dominicals al pub, el que realment apreciava era l'estona prèvia a la teua arribada: gaudir de la companyia d'aquells tamborets deliciosos. Contemplava el seu disseny sofisticat i em delectava passant la mà lentament pels laterals ondats metàl·lics i el seient de suau vellut. En ocasions, assegurant-me que ningú no em mirava, els feia girar a una velocitat moderada.
Quan entraves per la porta, m'envaïa una sensació d'enuig que dissimulava amb eficàcia. Després, durant les nostres converses, sovint em costava prestar-te l'atenció deguda, atès que la meua ment s'omplia de la visió i el tacte d'aquells tamborets. Si ens quedàvem prenent alguna cosa a la barra, en compte de seure a una taula, la falta de concentració era quasi total.
Ara puc respondre a la pregunta que, tantes vegades, gitats al teu llit, em solies fer: "En què penses?". També ara podràs entendre per què, el dia que el pub va tancar, vaig decidir deixar-te.
Els motius per mantenir les relacions poden arribar a ser molt curiosos...
ResponEliminaSobretot si la relació és quelcom secundari...
EliminaVicent
Hi ha gent que les seves prioritats són una mica estranyes i enrevessades. Però així i tot, em pregunto si no hauria estat més feliç sense quedar amb ningú al pub.
ResponEliminaÉs possible que el seu amor pels tamborets es despertara amb les cites al pub ja iniciades.
EliminaVicent
La conexió entre el pub i la companyia és evident. Un sense l'altra no era possible. I si abans es trenca la relació? Seguiria visitant el pub?
ResponEliminaBona pregunta! En eixe cas, seria curiós saber què pensaria la gent del pub al veure'l sol.
EliminaVicent
Hi ha gent estranya.
ResponEliminaI tant! Però, ben mirat, potser tots som estranys...
EliminaVicent