Sí, és el que sol passar quan no es té un enemic extern, jo pense nogensmenys, que la maldat s'autodestrueix mentre que la bondat fa que el sistema persista, però la bondat pot ser en éssers yang y la maldat en yin, no hi ha res a veure l'instint destructiu o el autodestructiu, si hi ha amor tots dos funcionen.
Tant que m'agrada donar menjar als coloms!!
ResponEliminaFia't, fia't...
EliminaVicent
Em recorda una pel·lícula de Hitchcock titulada Los pájaros. La imatge més el text fa feredat.
ResponEliminaSí, és un poc plagi. Allí el desenllaç no era tan dràstic... ;)
EliminaVicent
Sempre hi ha d'haver algú amb qui barallar-se, si ja has eliminat tota la competència, només et queden els iguals.
ResponEliminaI passa en les millors famílies!
EliminaVicent
Jo, com la Consol, he pensat en Hitchcock, quina por!!
ResponEliminaGran pel·li!
EliminaVicent
Sí, és el que sol passar quan no es té un enemic extern, jo pense nogensmenys, que la maldat s'autodestrueix mentre que la bondat fa que el sistema persista, però la bondat pot ser en éssers yang y la maldat en yin, no hi ha res a veure l'instint destructiu o el autodestructiu, si hi ha amor tots dos funcionen.
ResponEliminaVicent
L'ésser humà sempre ha mostrat certa dualitat: destrucció i solidaritat.
EliminaVicent
M'ha impactat ja la foto. El text és boníssim!!!, però esfereïdor!
ResponEliminaMaria Teresa
Una passada la fotografia, hi estic d'acord. Gràcies pel comentari, Maria Teresa.
EliminaVicent
Mare meva, tant que m'agraden els ocells!
ResponEliminaBon text, acompanyat d'una magnífica fotografia.