Agafats de la mà, ens vam endinsar en el bosc. Després d'un llarg silenci, vaig veure com t'allunyaves a poc a poc, com et giraves i em somreies malèvolament. Eixies cap al camí abraçada a algú, mentre jo m'hi quedava atrapat, segrestat per a sempre.
Una atmosfera captivadora amb una estupenda perspectiva.
ResponEliminaUna abraçada.
Gràcies pel comentari, Minimal.
EliminaUna abraçada.
Vicent
Doncs... quina gràcia... no convida gaire a quedar-se per aquí dintre.
ResponEliminaHome... Sembla un bosc bonic, no? ;)
EliminaVicent
Com sempre: fotografia i (micro) conte conjuguen a la perfecció.
ResponEliminaMoltes gràcies, xavier. Venint de tu, l'elogi té un gran valor.
EliminaVicent
Hi ha més boscos encantats que no ens pensem, tinguin arbres o no...
ResponEliminaI tant! I persones embruixades!
EliminaVicent
Un dels dolors més grans que recorde, i em sembla que a tu et passa igual, Vicent, és el veure a la que va ser la meua xicota agafada de les mans d'un altre, innenarrable.
ResponEliminaVicent
Gelosia retrospectiva, seria això, no? En eixos casos, recomane deixar que el temps i la distància facen la seua feina.
EliminaVicent
Caram, quina foto més bona i el text no es queda enrere!
ResponEliminaAi el enamorament...
Massa mal de caps!
Una abraçada amics.
Per cert us convide al bloc nou, comence llibreta nova.
Una abraçada!
Gràcies, Remei!
EliminaSerà un plaer visitar -i agregar- el teu blog nou, elegant com tot el que fas.
Vicent
Sí, podem quedar atrapats en el nostre bosc de mil maneres diferents. I, aleshores, el bosc se'ns torna inhòspit.
ResponEliminaÉs així. Cal intentar eixir... Un poc dràstic eixe "sempre" del protagonista, possiblement.
EliminaVicent
Si et quedes segrestat per a sempre és que has estimat i estimes. L'important és la rosa.
ResponEliminaUn grup anomenat 091 cantava que "la espina es lo bello de las rosas" (https://www.youtube.com/watch?v=Ct6ee_WGTTA).
EliminaVicent