M'agraden els boleros, bona elecció. Sí podria ser comparable. També cantava Antonio Vega a 'Relojes en la oscuridad': "Oigo tu voz pedir lo que nunca existirá. A fuerza de recordar lo que no llegó a pasar, he aprendido a ser una pieza más, un eslabón en la oscuridad". Ací la cosa és més abstracta...
És curiós que la memòria recordi instants del passat que sembla que ja no existeixen més. De vegades també tinc aquesta estranya sensació que tan bé descrius i que per a mi també reflecteix el cel esquerdat de la fotografia.
De vegades no són males passades, sinó un autorelat assumit que difereix molt de la realitat objectiva. La ment ens enganya molt en relació al nostre passat. Gràcies pel comentari, Remei.
El bloc del meu germà el tens enllaçat dalt a la dreta. Aquesta és l'adreça: http://m12project.blogspot.com.es/
Independentment que hi haja diferents lectures -això ocorre amb una foto, amb un relat i també amb la suma dels dos...-, he de confessar que, en part, tenia la intenció de jugar amb la irrealitat (o amb la desconnexió, per part del protagonista, de la realitat). I coincidisc amb tu pel que fa a la imatge i la sensació que transmet.
Después de 20 años quién se atreve a desmentir un recuerdo, y quién puede asegurar que sus recuerdos son más reales... Cada entrada de este blog es una semilla que a poco que se la agite explota. Un saludo.
Benvingut, XuanRata, i gràcies pel comentari. De vegades, la realitat és la percepció -subjectiva, alterada, reconstruïda- de la realitat en sí, més enllà dels fets objectius.
M'agrada la idea que aportes: el fet que les entrades de 'microfragments' puguen donar lloc a ramificacions en forma de comentaris.
Llegia abraçades i petons en els llibres, i creia haver-los escrit ell. Maco, nen, i dolorós, perquè la memòria (la meva) és terrible per a segons què.
Bon microrelat (variació) el que ofereixes al teu comentari. Veig que ets una creadora hiperactiva! La memòria és selectiva, pel que diuen; els filtres seran diferents en cada cas, per altra banda.
Aquestes converses i abraçades inexistents són realment les que es recorden amb més nostàlgia... si poguèssim tirar el temps enrere!
ResponEliminaÉs així de vegades. No obstant, no és recomanable detenir-se massa temps en eixos records...
EliminaVicent
doncs es veu bastant nou el banc per tenir 20 anys
ResponEliminaJoan Manuel Serrat deia: "Fa 20 anys que tinc 20 anys".
EliminaVicent
Recorda el vell bolero, que de res serveix empenedir-se després d'allò que podria haver estat i no fou: http://youtu.be/bks-nsVfY-E .....
ResponEliminaM'agraden els boleros, bona elecció. Sí podria ser comparable. També cantava Antonio Vega a 'Relojes en la oscuridad': "Oigo tu voz pedir lo que nunca existirá.
EliminaA fuerza de recordar lo que no llegó a pasar, he aprendido a ser una pieza más, un eslabón en la oscuridad". Ací la cosa és més abstracta...
Vicent
És curiós que la memòria recordi instants del passat que sembla que ja no existeixen més. De vegades també tinc aquesta estranya sensació que tan bé descrius i que per a mi també reflecteix el cel esquerdat de la fotografia.
ResponEliminaÉs un fet constatat que els nostres records difereixen molt de les vivències objectives. Anem reelaborant-los.
EliminaInteressant el comentari que fas sobre el cel de la fotografia.
Vicent
Uffff...quines males passades ens pot fer la ment...recordar allò que haverem volgut viure...
ResponEliminaAnhels amic!
La fotografia sembla el camí del record, és preciosa.
PD: NO TROBE EL BLOG DEL TEU GERMÀ, M'ENVIES EL ENLLAÇ QUAN PUGUES?
Abraçades.
De vegades no són males passades, sinó un autorelat assumit que difereix molt de la realitat objectiva. La ment ens enganya molt en relació al nostre passat. Gràcies pel comentari, Remei.
EliminaEl bloc del meu germà el tens enllaçat dalt a la dreta. Aquesta és l'adreça: http://m12project.blogspot.com.es/
Una abraçada!
Gràcies :)
EliminaEm sembla un relat i una imatge que està al llindar entre la realitat i la ficció. M'agrada aquesta ambivalència, té un caire d'intriga.
ResponEliminaIndependentment que hi haja diferents lectures -això ocorre amb una foto, amb un relat i també amb la suma dels dos...-, he de confessar que, en part, tenia la intenció de jugar amb la irrealitat (o amb la desconnexió, per part del protagonista, de la realitat). I coincidisc amb tu pel que fa a la imatge i la sensació que transmet.
EliminaGràcies pel comentari.
Vicent
muy bonita!!
ResponEliminaMoltes gràcies, homònim meu.
EliminaVicent
La perspectiva dels tres bancs de la imatge sembla que ens vulgui convidar a recordar altres vivències enllaçades?
ResponEliminaMolt interessant el teu comentari. D'alguna manera, obris portes noves al relat.
EliminaVicent
Después de 20 años quién se atreve a desmentir un recuerdo, y quién puede asegurar que sus recuerdos son más reales...
ResponEliminaCada entrada de este blog es una semilla que a poco que se la agite explota.
Un saludo.
Benvingut, XuanRata, i gràcies pel comentari. De vegades, la realitat és la percepció -subjectiva, alterada, reconstruïda- de la realitat en sí, més enllà dels fets objectius.
EliminaM'agrada la idea que aportes: el fet que les entrades de 'microfragments' puguen donar lloc a ramificacions en forma de comentaris.
Salutacions
Vicent
Magnífica!! una excelente edición, me gusta mucho.
ResponEliminaGràcies, Anita, pel comentari. Salutacions des de Xàtiva.
EliminaVicent
Llegia abraçades i petons en els llibres, i creia haver-los escrit ell. Maco, nen, i dolorós, perquè la memòria (la meva) és terrible per a segons què.
ResponElimina:*
Bon microrelat (variació) el que ofereixes al teu comentari. Veig que ets una creadora hiperactiva! La memòria és selectiva, pel que diuen; els filtres seran diferents en cada cas, per altra banda.
EliminaVicent
De vegades és millor recordar el que no va existir.
ResponEliminaBonic relat... i foto