La contemplació del crepuscle a la platja em sumeix en un estat quasi hipnòtic.
De sobte, sóc conscient que m'ha envaït una confusió temporal: desconec si el sol està eixint o si, pel contrari, anem cap a la nit fosca.
Aquest xicotet desconcert desapareix de seguida i de manera abrupta. Em treu d'ell la veu de l'Enric, com si m'haguera llegit el pensament: "Són exactament les sis quaranta huit del matí...".
Una foto magnífica d’un lloc meravellós. L’he reconegut de seguida: Dénia, les Arenetes (al final de la carretera de les Rotes). Una pedra emblemàtica que fins i tot té nom: el Gosset. Jo visc a Barcelona però sóc de Dénia, i en aquestes costes i platges he passat els millors moments de la meva vida.
ResponEliminaGràcies pel comentari. Una sorpresa que hages reconegut el lloc, i/o una coincidència.
ResponEliminaSalutacions des de Xàtiva!
Jo si que estic hipnotitzada...
ResponElimina