Avui tampoc no s'aturaria a parlar amb Mariona. Passaria per davant d'ella aparentment impertèrrit.
Xavier pensava que, de tant en tant, era normal tenir aquelles discussions on la incomunicació s'hi imposava. No res important, cosa de pocs dies...
Mentrestant, Mariona seguiria exhibint algun vestit, immòbil, com sempre, a la porta d'aquella botiga de roba.
Mentre els diversos contrincants movien les peces d'aquella mena d'escacs, milers de persones morien bombardejades.
Hui he reunit el valor per tornar al refugi on, trenta anys enrere, vam matar l'home del sac. He vist, a YouTube, imatges dels informatius de l'època; he llegit articles, antics i recents, que tracten d'analitzar uns fets que descriuen com a "escabrosos". Únicament nosaltres -els qui seguim vius encara- coneixem la dimensió d'aquella heroïcitat.
Igual que els seus predecessors, va acabar perdent-se dins el laberint d'escales. Als tres dies, va morir pensant que existia una eixida.
Ha succeït abans de veure't a terra, després d'ensopegar amb la rajola trencada del rebedor. Venies de la cuina i anaves al menjador, amb un got d'aigua a la mà. Pensaves en ella insistentment i, segurament, això t'ha distret: l'habitual alarma semiinconscient s'ha desactivat.
En l'inici de la caiguda, el món s'ha congelat durant unes mil·lèsimes de segon. Amb els teus propis ulls, has vist nítidament les gotes d'aigua que eixien del got; les seues formes irregulars, la individualitat diferenciada de cadascuna d'elles.
I ara, estès a terra, se't mostra clara la conclusió de la reflexió que venies fent des d'uns minuts enrere, cristal·litzada en eixa imatge: les distàncies insalvables entre tu i ella, diferents com dues gotes d'aigua.
Amb el pas dels segles, les pluges, en el seu recorregut final, començaren a descriure trajectòries parabòliques.
Els paraigües tradicionals perderen gran part de la seua utilitat.
En La Solana del Castell de Xàtiva, amb un somriure al rostre, l'home collia bolets verinosos.
