Durant els primers dies de convalescència a casa, després d'haver-se fracturat la cama, es va dedicar a observar amb uns prismàtics les activitats que tenien lloc al transparent edifici que hi havia enfront d'on vivia. Esperava algun succés imprevist que l'entretinguera.
Davant la rutinària -i ja previsible- apatia regnant, va decidir abandonar els binocles i refugiar-se en els seus thrillers preferits.
És que la vida no és com a les pel·lícules! Encara que de vegades pot ser més emocionant!
ResponEliminaPotser no va tenir paciència...
EliminaVicent
No sembla gaire distret aquest edifici... :) té raó de tornar a les pelis
ResponEliminaLa imatge no transmet excessives emocions, podríem dir.
EliminaVicent
Doncs la casa sembla que doni per moltes possibilitats, potser haurà de deixar anar la imaginació...
ResponEliminaDe vegades cal ser un bon observador per detectar allò que aparentment no es veu.
EliminaVicent
Però de vegades la realitat supera la ficció. Jo seguiria amb els prismàtics i els enfocava a l'edifici on jo treballo ... je, je..
ResponEliminaBon día.
Vols dir?? Li ho haurem de dir al nostre amic (o amiga)... Ja ens contaràs, mArTiNa! :p
EliminaBona nit (en aquests moments).
no se sap mai, hauria d'alternar les dues coses, per si de cas...
ResponElimina