Els qui acudien a contemplar la dansa sensual dels arbres, des de darrere d'aquell mur, desconeixien la veritat: observaven persones transformades en troncs i branques, condemnades a un ball etern, del qual ells hi passarien a formar part en pocs segons.
Sinistre i bell alhora... magnífica combinació.
ResponEliminaGràcies, mArTiNa, pel comentari!
EliminaVicent
Molt desert,si,peró aquest nubols tan marcats la fan molt maca.
ResponEliminaUna abraçada.
D'acord amb tu. La fotografia està molt bé, Jordi.
EliminaVicent
Atrapats! és terrorífic!!!
ResponEliminaAtrapats, sí. I ara en són més que abans!
EliminaVicent
A mi me gusta tanto el relato como esta fotografía. Que por cierto me recuerda a esto que escribí - http://elblocnegro.blogspot.com.es/2012/12/la-llamada.html
ResponEliminaAcabe de llegir el teu relat, Jon. Realment, hi ha semblances, com dius. Enhorabona pel teu bloc.
EliminaVicent
Doncs a mi em recorda el mite de Perseu que va enfrontar-se a la Medusa que tenia el poder de petrificar a qui la mirés.
ResponEliminaAquest relat-imatge és dolç-agre. Molt ben trobat.
No ho havia pensat; interessant aportació. També es pot relacionar amb la seducció de les sirenes.
EliminaGràcies pel comentari.
Vicent
L'erosió de la roca permet que es formi el sòl on farà arrels l'arbre.
ResponEliminaHo deixem com a complement del microrelat.
EliminaVicent
Quan passejo crec que àtoms de mi mateixa se queden a les pedres i als arbres. Som del paisatge, els uns dins dels altres. Per això hi torno, perquè m'enyoro/ens enyorem.
ResponEliminaLa foto és genial. Els teus textos són fantàstics. :*
Interessant lectura. Ja saps això que diuen sobre la procedència de la pols.
EliminaGràcies pel comentari, cantireta.
Vicent
t'ha quedat molt trist avui, no?
ResponEliminaCrec que no és 'trist' la paraula. No és humorístic en aquesta ocasió, vaja.
EliminaVicent