Treves

 

 

Conscient de ser l'últim de la seua espècie, el fardatxo perdonava la vida als insectes. Per la seua banda, els gats i les rates tampoc no se'l menjaven.

Protecció

 

Des de fa un temps, uns estranys murs han aparegut al voltant dels boscos. Són tan translúcids com impenetrables.

Interessos comuns

El monstre vivia amagat al rierol, en un paratge que destacava per la seua bellesa selvàtica. Com que es coneixia l'existència de la criatura, ningú no visitava ja l'indret, la qual cosa perjudicava l'economia de la població més pròxima. Per la seua banda, el monstre, sense poder menjar ni espantar cap humà, s'havia enfonsat en una llarga apatia.

L'administració i la criatura arribaren a un acord. S'impulsarien les visites a la zona, amb una campanya centrada en ressaltar les virtuts estètiques del bosc i en la negació de l'existència d'aquell ésser. A canvi, el monstre es comprometia a reduir les seues aparicions. Mantenia l'opció de menjar humans, però sols una vegada cada tres anys.

Irrepetible

Mentre camina amb precaució, observa les muntanyes nevades i recorda Islàndia, aquell viatge. Ara ja irrepetible, com el conjunt d'un món extingit. La semblança el colpeix i, per uns instants, es queda immòbil. El company, des d'uns deu metres de distància, l'observa. "Estàs bé?", pregunta per ràdio. "Sí, cap problema". Tot seguit, continuen l'exploració del planeta. Molt lluny de la Terra. Molt lluny d'Islàndia.

Ruptures bilaterals

Després de baixar l'escala, des de l'obscuritat del rebedor, el veu fora, a la vorera d'enfront, esperant-la. Dempeus, amb les previsibles ulleres de sol i la caçadora penjant d'una mà sobre l'esquena. S'atura en sec. Estàtica, l'observa durant uns instants a través dels vidres de la porta. De seguida, amb moviments lents, silenciosa, fa mitja volta i torna al pis per l'ascensor.

Ell fa una hora que ha arribat, que no s'ha mogut del lloc. Consulta el rellotge, una vegada més. En veure que ella no apareix, somriu alleujat i se'n va a casa.

Desafiar les regles

 

A la ciutat, tot i que fa temps que els vehicles van desaparèixer, les persones continuen creuant els carrers pel passos de zebra. Uns mesos enrere, algú va intentar incomplir la regla, però fou recriminat de seguida per la resta de la gent. Temps després, una altra persona repetí l'acció amb major fermesa. El van detenir i ningú no l'ha tornat a veure. Cada vegada hi ha més intents de dur a terme la infracció. Els qui ho fan són executats en públic. Hi ha vigilància permanent a tots els passos de zebra. Tanmateix, la tensió que es respira fa pensar en un enfrontament igualat entre dos bàndols.

Vocacions

Els turistes sempre visitaven aquella església pintoresca envoltada de neu. De tant en tant, el capellà eixia de la sagristia, s'aclaria la veu i, des de l'altar, començava a dir missa. Per respecte, i perquè les paraules del rector sonaven potents i solemnes com un orgue, tots se situaven als bancs i l'escoltaven amb atenció. Mai no hi havia, entre la gent, cap persona autòctona.

El capellà era conscient que el moment de la jubilació s'apropava. Per això, en acabar la cerimònia, parlava amb els turistes, de vegades amb l'excusa de recomanar un parc, un museu, alguna plaça. Mentre ho feia, recordava el dia en què havia arribat a aquell país estranger, la visita a l'església, la conversa amb l'anterior rector.