La segona fotografia fou millor que la primera, típica imatge d'un ull d'escala. Des d'un angle impossible, i en moviment, l'objectiu va capturar una instantània trepidant, estranya, efímera. Robert no la veuria mai. L'impacte final destrossà el mòbil.
Quan anava a treballar, abans d'obrir la porta de l'edifici, imaginava que un sicari l'esperava fora. S'enfrontava amb aquest obstacle: amb moviments ràpids, vigilava els punts estratègics, canviava de direcció, es camuflava entre la gent i aconseguia escapar.
Amb el temps, la por ha augmentat. No es veu amb forces per esquivar l'assassí i es queda a casa. Ja no ix al carrer.
Ara imagina que el sicari entrarà a buscar-lo. Sap que ho farà prompte.
Quan, asseguda a un banc, va traure el mòbil, alguns vianants es van inquietar. Pensaven que la xica desafiava la prohibició. Ignoraven que obeïa ordres del Govern.
Descans al rodatge. Recolzada a una columna de la nau abandonada, l'actriu s'endinsa en els seus pensaments. No s'adona que el director l'està gravant.
Per alguna raó, la música del planeta es va aturar per primera vegada en milers d'anys. Com a conseqüència d'això, el ball d'aquells arbres es va detindre i van romandre estàtics fins els nostres dies.
Feia temps que els cotxes sense conductor circulaven per la ciutat. Després s'hi van afegir els ferrocarrils del metro i els autobusos buits de passatgers. Ara, l'últim grup de persones abandonava la metròpoli caminant com una fila de formigues. Mentre ho feien, alguns observaven aquelles escultures metàl·liques que representaven els vells gratacels.
Primer, la finestra es va fusionar amb la paret i, a poc a poc, va desaparèixer. Després va ocórrer el mateix amb la porta. Ningú no ha tornat a veure l'home solitari que vivia en aquella casa que es va esfumar. Tampoc ningú el recorda ja.
Hui, la paret d'un altre carrer del poble ha començat a suplantar una nova finestra.
