En eixir de l'escola, se n'anava al Bosquet per jugar a conillets a amagar. Allí, s'ocultava entre arbres i matolls, en les zones més fosques del forest. Mai no el trobaven, mai no l'acompanyava ningú al bosc.
Un dia va decidir no moure's fins que algú descobrira el seu amagatall. Han passat molts anys i ningú no l'ha trobat encara.
Si han passat molts anys, i no s'ha mogut d'allà, em sembla que ara mateix ningú deu tenir ganes d'anar a trobar-lo... o encara menys de trobar-se'l...
ResponEliminaPotser ja no el poden trobar...
EliminaVicent
He rigut amb nostàlgia, això feia jo de tant en tant, quan no volia córrer i ser descobert i agafat, m'amagava en un racó tota la vesprada fins arribar a la nit, que eixia sent l'últim en agarrar, guanyant, però em quedava un regust amarg, un pensar, que absurd, guanyar per a què? Per a estar parat tres hores amagat?
ResponEliminaVicent Adsuara i Rollan
Vaja, quina coincidència! Els xiquets, amb la seua fantasia i entusiasme, poden gaudir de situacions que a nosaltres ens semblen absurdes.
EliminaVicent
Fa rumiar, la sensació de voler amagar-nos i que ningú ens trobi crec que la coneixem tots, però dur-la tan a l'extrem és massa arriscat. Però qui sap? Potser ell havia viscut bé, tot aquest temps...
ResponElimina