Realment colpidor, l'oblit és una temença ben nostrada, i potser per això ens dediquem a escriure, ni que sigui micro contes com aquest, per a no oblidar-ho tot, malgrat potser no podrem reconèixer el nostre estil, arribat el moment.
Una vegada vaig veure un curtmetratge on el protagonista, narrador en primera persona, es suïcidava al ser conscient que havia perdut els records. Afirmava que aquests donen sentit a la vida.
Uf! quina regressió més trista!!!
ResponEliminaCertament, és trist, almenys contemplat des de la lucidesa externa.
EliminaVicent
Una llàstima, una cosa que no sabem si ens succeirà.
ResponEliminaTots hi estem exposats, vaja.
EliminaVicent
Molt fort!Una abraçada.
ResponEliminaUna abraçada, Jordi.
EliminaVicent
Les meves finestres tampoc em reconeixen. I això que m'hi reflecteixo sovint...
ResponEliminaEstàs segura que no et reconeixen?
EliminaVicent
La segona frase resulta molt colpidora....com una sentència.
ResponEliminaUn realisme dramàtic .
Gràcies, artur. Eixa era la idea: que eixa segona frase t'hi situara.
EliminaVicent
Realment colpidor, l'oblit és una temença ben nostrada, i potser per això ens dediquem a escriure, ni que sigui micro contes com aquest, per a no oblidar-ho tot, malgrat potser no podrem reconèixer el nostre estil, arribat el moment.
ResponEliminaUna vegada vaig veure un curtmetratge on el protagonista, narrador en primera persona, es suïcidava al ser conscient que havia perdut els records. Afirmava que aquests donen sentit a la vida.
EliminaVicent
Ell és com la casa abandonada per dins. La memòria és de les coses que més por em fa perdre. Bon microrelat!
ResponEliminaM'agrada la lectura que fas. Gràcies, Sílvia.
EliminaVicent