L'home roman a aquella cambra, mirant la llibertat a l'altre costat de la finestra. Fa ratlles a la paret per comptar el pas dels dies. Amb certa regularitat, li porten menjar.
La construcció abandonada no és cap presó ni la porta està tancada, però ningú no li ho ha dit encara.
Presons que ens construim nosaltres sols, que en realitat no ho són. Genial!
ResponEliminaHola, Sílvia!
EliminaEfectivament, hi ha una possible metàfora al relat. Gràcies!
Vicent
Ho veig igual que la Sílvia. Gràcies per fer-nos pensar una miqueteta cada setmana. Fins a la pròxima.
ResponEliminaGràcies, Atenea, per la teua fidelitat. Un plaer comptar amb lectores com tu.
EliminaVicent
Bon any, Vicent i Alfredo! M'encanta aquesta finestra, i les paraules que l'acompanyen. Us puc demanar la imatge per a compartir-la en el bloc "Enfilant finestres"? La trobo molt suggeridora...
ResponEliminaxantalam@gmail.com
Gràcies per endavant, una abraçada,
empar