dimarts, 27 de setembre de 2016

Inèrcia


Aquell mim de carrer seguia actuant al passeig, puntual com tots els matins. Durant uns dies, fou l'únic habitant de la ciutat, devastada per la guerra.

10 comentaris:

  1. No sabia com parar i tampoc tenia res millor a fer, el pobre...

    Colpeja amb força aquest microfragment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Carme. Sí, potser resulta contundent.

      Per cert. Crec que has participat al 'niporepte' de RC, no?


      Vicent

      Elimina
  2. Esgarrifosa actualitat.
    Un miracle que segueixi viu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabem què va ocórrer després d'eixos dies...


      Vicent

      Elimina
  3. Com es nota que has viscut, aquesta sensació és d'allò més horripilant, és com si algú de nosaltres es quedàrem en un món devastat per un conflicte, els últims!

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Vicent. Potser ha quedat colpidor, sí.


      Vicent

      Elimina
  4. Mareta, actuar sense públic, i en aquest escenari, s'ha de viure l'ofici molt intensament...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És possible que no fóra conscient de la realitat...


      Vicent

      Elimina
  5. Això seria una al•legoria del que passa quan una persona continua estimant quan tot s'ha acabat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la lectura que fas. Ho veig. Gràcies pel comentari, Helena.


      Vicent

      Elimina