Com tots els dies, seu al mateix banc del Camí Perdut i encén un cigarret. Mentre fuma, evoca escenes llunyanes: passejos, converses, mirades, projectes. Després, s'alça i pensa que tot va bé, que és feliç. És el que sempre li diu a la dona, el que es repeteix una vegada i una altra des de fa molts anys.
Amb la mirada fixa en l'horitzó, vaig estar comparant el mar i el cel, els reflexos, la realitat. Dues meitats. Aleshores, em va semblar veure un peix a la part de dalt. Vaig deixar de sostenir-me amb les mans i, ja dempeus, el vaig observar amb deteniment.
Es va deixar dur pel GPS i va arribar a una carretera deserta. Va seguir les indicacions amb certa desconfiança. Abans d'escoltar el missatge -"Ha arribat al seu destí"-, va ser conscient que l'esplanada era plena de vehicles aparcats. Aleshores, es va adonar que el volant girava sol. L'automòbil es va estacionar en un rectangle marcat al terra. La pantalla del GPS es va apagar. Les portes eren bloquejades. El motor es va aturar de sobte. Va sentir l'acceleració del cor. Encara no havia vist els esquelets dins els cotxes.
Primer va percebre el moviment ràpid dels núvols. Tot seguit, fou conscient d'algunes transformacions en la vegetació que es produïen en pocs segons: canvis cíclics, creixement d'arbres... Finalment, va assistir a l'aparició de les arrugues de les mans.
Instants després de perdre la consciència, un munt de pols el va substituir.
Mentre anem cap a l'aeroport, pense que aquest viatge a Islàndia no fou una bona idea. Que necessitava canviar d'aires, em deien els amics. La veritat és que no he aconseguit oblidar-te, potser és tot molt recent encara. Al seient de darrere, repasse les fotos de la càmera. En penjaré algunes al Facebook. I, malgrat l'odi, o justament per això, no ho sé, desitjaré que les veges.
