Quan vaig tornar del lavabo, el restaurant era buit. La meua dona, i tota la resta de la gent, s'havien esfumat. El reflex en l'espill d'una columna em va tornar la imatge del maître. Em vaig dur una mà al cos, al vestit, a aquell rostre que no era meu. Vaig ser conscient, aleshores, que amb l'altra subjectava un paper. "Instruccions" era la paraula que encapçalava un text. La porta del restaurant es va obrir. Em vaig quedar paralitzat mirant la meua dona. L'acompanyava el marit, jo, qui em va fer l'ullet i va dir: "Tenim taula per a dos, senyor!".
Els va sorprendre la tempesta de neu a la carretera. El conductor va aturar el vehicle. "No veiem una merda!", va exclamar tot seguit. Algú va dir d'eixir fora, d'altres van respondre que no, que això era de bojos. Tremolors, rialles embogides, colps, crits, plors.
Després, el conductor es va girar per veure els amics dels seients de darrere. Tots eren silenciosos, estàtics, congelats. De manera automàtica, va mirar el copilot: el mateix que la resta.
Va eixir del vehicle. De sobte, va ser conscient que, des de feia una estona, la tempesta ja no hi era. El sol, reflectit en la neu, l'enlluernava. Va aclucar els ulls mentre tornava cap al cotxe. Es va posar la mà com a visera. Darrere el volant, assegut, hi havia el seu cos immòbil.
La tripulació es va trobar amb una mena d'aerogeneradors al nou planeta. Després d'estudiar-los durant una llarga estona, els va sorprendre que, de sobte, les aspes començaren a girar. No bufava ni una mica de vent. En pocs segons, es van veure envoltats de fortes ràfegues d'aire.
