dimarts, 29 de setembre del 2015

Com gotes d'aigua


Ha succeït abans de veure't a terra, després d'ensopegar amb la rajola trencada del rebedor. Venies de la cuina i anaves al menjador, amb un got d'aigua a la mà. Pensaves en ella insistentment i, segurament, això t'ha distret: l'habitual alarma semiinconscient s'ha desactivat.

En l'inici de la caiguda, el món s'ha congelat durant unes mil·lèsimes de segon. Amb els teus propis ulls, has vist nítidament les gotes d'aigua que eixien del got; les seues formes irregulars, la individualitat diferenciada de cadascuna d'elles.

I ara, estès a terra, se't mostra clara la conclusió de la reflexió que venies fent des d'uns minuts enrere, cristal·litzada en eixa imatge: les distàncies insalvables entre tu i ella, diferents com dues gotes d'aigua.

9 comentaris:

  1. Efectivament, una lliçó de filosofia, sempre hi ha un mur que separa un del seu altre o de qualsevol altre.

    Vicent

    ResponElimina
  2. No és filosofia abstracta, és dura realitat.

    ResponElimina
  3. Un aplaudiment... Jo també penso que és la dura realitat, però molt ben narrada i expressada.

    ResponElimina
  4. Anem, que s'ha donat una castanya de valent. És el que passa, que tot passa en càmera lenta. ¡Quina hòstia!
    m'agradat.
    Petons.

    ResponElimina
  5. Quan la evidència es fa realitat !
    Molt bon relat !

    ResponElimina
  6. Gotes valuoses com diamants.
    L'aprenentatge en l'ensopegada també és valuós.

    ResponElimina
  7. Vicent Llémena: És cert. De vegades podem fer servir comportes en el mur i, en altres ocasions, resulta més complicat.

    Josep: Efectivament. És dur quan no es volen acceptar unes diferències que compliquen en excés un determinat tipus de relació.

    Carme: Moltes gràcies, Carme!

    Martina: En resum, és això. S'ha pegat una hòstia de por! Acompanyada d'una conclusió... ;)

    aurora: Mai millor dit.

    artur: Moltes gràcies, artur.

    xavier: Sí. Eixos aprenentatges ens fan avançar...

    ResponElimina
  8. Penso, mentre no caic a terra, si les ulleres faran dring i si jo faré cloc en caure tots dos alhora. No. Mai sento el cop, només l'orgull que se m'esbocina mentre caic.

    Petons, eixerit!!

    ResponElimina