diumenge, 4 de maig del 2014

Regressió


El regrés a la casa de la seua infància -ara abandonada- li provocà indiferència. Des de feia uns mesos, ja no reconeixia els propis fills.

14 comentaris:

  1. Respostes
    1. Certament, és trist, almenys contemplat des de la lucidesa externa.

      Vicent

      Elimina
  2. Una llàstima, una cosa que no sabem si ens succeirà.

    ResponElimina
  3. Les meves finestres tampoc em reconeixen. I això que m'hi reflecteixo sovint...

    ResponElimina
  4. La segona frase resulta molt colpidora....com una sentència.
    Un realisme dramàtic .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, artur. Eixa era la idea: que eixa segona frase t'hi situara.

      Vicent

      Elimina
  5. Realment colpidor, l'oblit és una temença ben nostrada, i potser per això ens dediquem a escriure, ni que sigui micro contes com aquest, per a no oblidar-ho tot, malgrat potser no podrem reconèixer el nostre estil, arribat el moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada vaig veure un curtmetratge on el protagonista, narrador en primera persona, es suïcidava al ser conscient que havia perdut els records. Afirmava que aquests donen sentit a la vida.

      Vicent

      Elimina
  6. Ell és com la casa abandonada per dins. La memòria és de les coses que més por em fa perdre. Bon microrelat!

    ResponElimina