diumenge, 21 d’abril de 2013

Les modes


En algun moment -no se sap amb certesa quan va ser-, les flors que es duien a la solapa en ocasions especials foren substituïdes per xampinyons. Com ocorria amb aquelles, es tracta d'un signe de distinció.

16 comentaris:

  1. he, he, he... aquest és bastant distingit, d'un color lila preciós!!! M'encanta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veritat que no quedaria malament a la solapa? Ben rentadet prèviament, això sí!


      Vicent

      Elimina
  2. Sí, millor com a xampinyó decoratiu perquè per menjar no pinta gaire bé...

    ResponElimina
  3. ja se sap, el gremi de xampinyonaires té molt poder

    ResponElimina
  4. Per menjar en cas de...problemes? M'agrada. Una mica de juliverd a la butxaca hi acompanyaria :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que no havia pensat en eixa opció, però em sembla interessant i pràctica. "Disculpe un moment, que no he pogut esmorzar... Vaig a menjar-me el xampinyó!".


      Vicent

      Elimina
  5. Feliç Sant Jordi. Et desitjo un dia rodó. Lleida fa olor de roses ...
    Muack.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, mArTiNa. Espere que et vaja bé en la teua aventura literària.


      Vicent

      Elimina
  6. M'estimo més la flor, però "la moda és la moda" Hahahaha.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En qüestió de modes, tot és relatiu... ;)


      Vicent

      Elimina
  7. Els temps estan canviant, diu una cançó de Sau. Crec que la cançó no prevèia aquest canvi.

    Bon Sant Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però és possible que Nostradamus sí ho haguera previst!

      Bon Sant Jordi... amb retard.


      Vicent

      Elimina
  8. No és mala idea...
    Com se t'ocurreixen aquestes cose amic???
    No tens desperdici...
    Gràcies Vicent!

    ResponElimina
  9. Una foto preciosa i un microrelat original, rodó!
    Puc imaginar-me aquest xampinyó d'aquest delicat color malva a la solapa d'un nuvi, senzillament romàntic!

    Gràcíes per visitar la meva pàgina i deixar les teves paraules.
    Una abraçada
    Núria

    ResponElimina