La segona fotografia fou millor que la
primera, típica imatge d'un ull d'escala. Des d'un angle impossible, i
en moviment, l'objectiu va capturar una instantània trepidant, estranya,
efímera. Robert no la veuria mai. L'impacte final destrossà el mòbil.
Primer, la finestra es va fusionar amb
la paret i, a poc a poc, va desaparèixer. Després va ocórrer el mateix
amb la porta. Ningú no ha tornat a veure l'home solitari que vivia en
aquella casa que es va esfumar. Tampoc ningú el recorda ja.
Hui, la paret d'un altre carrer del poble ha començat a suplantar una nova finestra.
Va romandre quiet, dempeus, fins que les
dues engrunsadores es van aturar del tot. Després, amb les frases de la
discussió al cap, se'n va anar cap a casa, tractant de contenir les
llàgrimes. L'endemà no li deixaria aquella goma d'esborrar de colors que
tant s'estimava.
S'apropa a la platja, plena de banyistes, i tanca els ulls. Per uns instants, recorda amb nostàlgia el mar a l'hivern, quan desitjava que arribara el bon temps.
Mentre l'ocell es deixava fotografiar pels excursionistes, la resta de les aus del bosc prenia posicions.
Anàvem junts pel bosc. A mesura que ens apropàvem a la boira, les meues idees s'aclarien. Dins aquell núvol dens, completament cec, vaig saber el que volia. Aleshores comencí a caminar, sense aturar-me. Mai més no t'he tornat a veure.
Quan l'agulla es diposità sobre el disc, van mirar John. Sonaren els primers compassos de la cançó. Van esperar una estona. No la reconeixia. Feia molts anys que l'havia escrit.
