Ja feia temps que la boira formava part de les seues vides. Deien que s'havia instal·lat a tot arreu. Cap investigador s'aventurava a pronosticar una duració aproximada del fenomen, no veien cap claredat en l'horitzó. Ningú no sabia, però, que la boira no era fora, sinó dins, als ulls.
Durant tot el vol de regrés, ell va romandre amb el cap girat cap a la finestra. Observava el paisatge sense prestar-hi atenció, amb la ment boirosa, dispersa. En aterrar, en silenci, la seua dona es va alçar per eixir. Ell encara es va quedar assegut uns minuts més. Continuava mirant l'exterior a través de la finestra.
Durant el dia, el carrer era desert. Per la nit, es convertia en un riu de panderoles.
Si mirem l'edifici des d'aquest costat, veurem la bandera ferma, completament recta, amb un lleuger i digne moviment de la tela. També apreciarem la sumptuositat del gratacel, un minimalisme que combina elegància i un toc futurista. A l'altre costat, tanmateix, la façana està sent devorada per les flames.
Em va ensenyar la casa nova on s'havia instal·lat. Comptava amb una torre per la que et podies moure a través d'unes boniques escales en espiral. El vaig observar mentre abaixava davant meu de manera ingràvida. La llum exterior —verda, degut a la vidriera del sostre— il·luminava els enderrocs i la brutícia acumulats als graons. Tot l'habitatge, en conjunt, era una meravella. Vaig dissimular l'enveja. M'hauria carregat el meu amic... si no haguera fet temps ja que tots dos havíem traspassat.
Quan per fi es van alinear els planetes, la Terra ja estava deshabitada.
Primer fou l'escultura. Com que ens va agradar a tot el poble, vam batejar l'home amb un nom que li fera justícia. Després pensàrem que era lògic elaborar una detallada biografia: la vida d'un poeta amb una vocació primerenca. Vam dedicar anys a escriure tota la seua obra literària. Finalment, arribaren els reconeixements, en forma de premis internacionals.
