Teranyina
Recorde que havíem quedat al fanal que hi ha davant el castell, però no vas vindre a la cita. Quan la bombeta es va il·luminar, vaig intuir que no apareixeries.
Han passat els anys i he oblidat el teu rostre, el teu nom, la teua veu... Amb el pas del temps, he arribat a dubtar de si alguna vegada vas existir.
Algun dia us creuareu, en algun altre lloc, en un altre moment, i aquella espina marxarà. Existies, el mal pot ser complet.
ResponEliminaEncara que es creuessin, com diu en XeXu, això no resol pas el dubte: realment, potser mai no va existir. Quina sort oblidar, doncs!
ResponEliminaSi has oblidat el seu rostre, encara que us trobeu, ja no us reconeixereu.
ResponEliminaL'oblit de la desesperació i de la nostàlgia. Molt bo.
ResponEliminaVicent
Sempre existirà, encara que sigui un producte de la seva imaginació.
ResponEliminaM'agrada molt, Vicent.
XeXu: És possible. Fins i tot, és possible que qui ens conta tot això recorde el que ha oblidat. O no.
ResponEliminaCarme: Tanmateix, té el record d'una hipotètica cita frustrada. No sé si s'aclareix molt...
xavier: Sobretot si no hi va existir mai.
Vicent: Gràcies pel comentari, Vicent.
aurora: Existeix el seu record difús, almenys. Gràcies, Aurora.
Vicent
Quina immensa tristesa, recordar el què vas perdre.
ResponEliminaQuina immensa tristesa, recordar el què vas perdre.
ResponElimina