dimarts, 14 de juny del 2016

Teranyina


Recorde que havíem quedat al fanal que hi ha davant el castell, però no vas vindre a la cita. Quan la bombeta es va il·luminar, vaig intuir que no apareixeries.

Han passat els anys i he oblidat el teu rostre, el teu nom, la teua veu... Amb el pas del temps, he arribat a dubtar de si alguna vegada vas existir.

8 comentaris:

  1. Algun dia us creuareu, en algun altre lloc, en un altre moment, i aquella espina marxarà. Existies, el mal pot ser complet.

    ResponElimina
  2. Encara que es creuessin, com diu en XeXu, això no resol pas el dubte: realment, potser mai no va existir. Quina sort oblidar, doncs!

    ResponElimina
  3. Si has oblidat el seu rostre, encara que us trobeu, ja no us reconeixereu.

    ResponElimina
  4. L'oblit de la desesperació i de la nostàlgia. Molt bo.

    Vicent

    ResponElimina
  5. Sempre existirà, encara que sigui un producte de la seva imaginació.
    M'agrada molt, Vicent.

    ResponElimina
  6. XeXu: És possible. Fins i tot, és possible que qui ens conta tot això recorde el que ha oblidat. O no.

    Carme: Tanmateix, té el record d'una hipotètica cita frustrada. No sé si s'aclareix molt...

    xavier: Sobretot si no hi va existir mai.

    Vicent: Gràcies pel comentari, Vicent.

    aurora: Existeix el seu record difús, almenys. Gràcies, Aurora.


    Vicent

    ResponElimina
  7. Quina immensa tristesa, recordar el què vas perdre.

    ResponElimina
  8. Quina immensa tristesa, recordar el què vas perdre.

    ResponElimina